Devora Son Servera, an es puig de Ca S'Hereu, més amunt de sa coma de Sa Ruda, hi ha es penyal de Son Lluc; i conten que davall hi ha un encantament.
Posta de sol hi solen veure flamarades qui corren d'ací i d'allà, i a voltes tresquen també per dins es campspins, que és allà veinat.

S'al•lota qui m'ho contà me digué que n'ha vistes, d'aquestes flamarades, coint metles a Ca S'Hereu.
Idò heu de pensar i creure que un pic el sen Voreta, un serverí de l'any tirurany, passava per baix d'es penyal de Son Lluc; afina una dobleta de sis lliures dins un coco i, zas, una bona grapada! i dins sa butxaca.
Mira qui mira, ben arreu, si en guiparia qualcuna altra, però tot fou debades.
Lo endemà horabaixa, ja ho crec que en torna passar, com se retirava de sa feina; i troba, assegut baix d'es penyal, un homonet vei que li diu:
-Vols esser ric per tota la vida?
-Ell que ho véssem! -diu En Voreta.
-Idò vine demà vespre -diu aquell- amb dues llesques de pa torrat amb oli verjo, una dins cada mà.
T'ajeus així, d'esquena, baix d'aqueix penyal, quan es rellotge de l'església toc sa primera bataiada de les dotze; i no et retgirs per coses que veges. Si no et retgires trauràs s'encantament.
El sen Voreta prometé fer-ho tot tal com aquell li havia dit.
I ho féu tenir ver: lo endemà vespre, com es rellotge de l'església tocà sa primera bataiada de les dotze, estigué ajagut d'esquena, baix d'aquell penyal, amb una llesca de pa torrat amb oli verjo dins cada mà.
Cau sa bataiada qui feia dotze, i surt una serpetota com una biga de tafona, i vénguen siulos i verducades i siulos i verducades, que tot allò tremolava, i En Voreta allà estès, i ben alerta a retgirar-se gens, per por de sa por.
Sa serpetota s'hi acosta, li pren sa llesca de sa mà esquerra, la s'engoleix, i diu:
-Sí que ho és, torrada amb oli verjo! Aquesta et val!
Li pren llavò sa llesca de sa man dreta, la s'engoleix, i diu:
-També ho és, torrada amb oli verjo! Aquesta et val!
No res: torna demà vespre a sa mateixa hora, i du-me'n tres, de llesques com ses d'anit, i te'n poses una dalt sa boca d'es cor i una amb cada mà.
Tot amb u aquell animalot descompareix.
-Sobretot -diu el sen Voreta-, n'he de veure la fi,d'això, enc que el dimoni en pas.
Què me'n direu?
Ell lo endemà vespre, com es rellotge de l'església tocava sa primera bataiada de les dotze, En Voreta tornava estar d'esquena baix d'aquell penyal, amb una llesca de pa torrat amb oli verjo dins cada mà, i una dalt sa boca d'es cor.
Cau sa darrera bataiada de les dotze, i surt sa serpetota, però no ja com una biga de tafona, sinó com una torre de molí de vent, d'aquelles més gruixades, i allà verducades, i salts, i llongos, i siulos, però uns siulos que trepanaven es cervell i com que haguessen de xapar aquell penyal; i En Voreta allà estès i que ho feia de tot, però de tot, per no retgirar-se; i, com més feia, més endins li entrava sa por.
Ses dents li prengueren es trot, i d'es tremolor que duia s'alçava de sa terra, i ses llesques li botiren.
S'hi acosta sa serpetota per pendre-li sa de sa mà esquerra, i el me veu amb aquell tremolor.
Aquí pega un bramul espantós, i diu:
- Ah maleït! Ah malanat! La m'has feta! Si m'haguesses donat temps de menjar ses tres llesques sense retgirar-te, hauria esclatat amb dobles de vint, i totes serien estades teves. Però t’ets retgirat, i m'has redoblat s'encantament! Tu i los teus sereu pobres tota la vida!
Pegà un altre bramul ferestíssim, i descomparegué.
En Voreta se n'anà a ca seva,mostii i escoat,i tirant llamps i pestes; i ell i los seus foren pobres tota la vida,segons conten.
Què me'n direu?
Ell s'encantament d'es penyal de Son Lluc encara està així com el deixá En Voreta.
Hala,idò,qui s'arrisca a treure'l !


Tomo XXIV de Rondaies d'en Jordi d'es Racó 
(Mn.Antoni Mª Alcover).